Duran (ens) vacil·la

Parlar regularment de forma ponderada, que no vol dir neutral, de com evoluciona el procés català cap a l’estat propi i fer-ho sense criticar mai, obertament, un o altre polític en particular és missió impossible. Per norma

intentes evitar-ho, però en ocasions cal fer alguna excepció. És el cas, per exemple, de Pere Navarro, més disposat a trencar el PSC que no pas a plantar cara al PSOE. Ara ja hem vist, i tots sabem, que Catalunya i els catalans no són la seva primera prioritat. Cap sorpresa. Però també veia venir que em caldria fer una segona excepció amb el nostre camaleònic Duran i Lleida. Fa tants anys que viu de la política que es diria que ara no pot acabar d’entendre, o d’acceptar, que les coses a Catalunya hagin canviat tant.

Tots sabem que en Duran, per no quedar sempre a segona fila, s’ho fa venir bé per ser notícia destacada als diaris. Entesos, mestre. Però no podeu anar predicant o repetint que “farem el ridícul sense un acord ampli” i dificultar al mateix temps, un cop i un altre, amb reiterades sortides de to, aquest acord. Perquè sou vós, llavors, qui  fa el ridícul. I sou vós, tanmateix, qui repeteix la frase del president Terradellas que “l’únic que no es pot fer en política és el ridícul”. Faríeu bé, mestre, d’aplicar-vos la lliçó: sempre sou la nota discordant dins el sobiranisme, però no pareu de demanar als altres que s’esforcin per arribar al consens. Hem de riure o hem de plorar? Decididament feu plorar quan pronostiqueu, no sé si de bona o mala fe, el fracàs del procés sobiranista. Us traeix el subconscient?  El que sí fa riure és que en una recent trobada amb els vostres reconegueu, ara que les enquestes no paren de pronosticar un futur ascens d’ERC, que l’ànima social del vostre partit, “basada en els valors de l’humanisme i el cristianisme, no es nota prou” i aviseu que “la fe sense obres és una fe morta”. La vostra confessió de fe social, tan oportuna, arriba tard i si m’ho permeteu, mestre, queda curta. Us diré, per exemple, sense entrar ara en detalls, que el vostre nivell de vida no permet entreveure, ni poc ni gaire, aquesta ànima social. També en política és sempre preferible predicar amb l’exemple.

Suposo, mestre Duran, que sou un home donat a llegir diaris i que ja deveu saber tot el que s’hi diu de vós. Us en faig un breu recordatori. Controleu Unió, des de fa massa anys, amb mà de ferro. Sovint dieu coses que són un insult a la intel·ligència dels catalans. Representeu CiU a Madrid, però també sou considerat testaferro de grans empresaris catalans que operen en el mercat regulat, l’anomenat lobby del Pont Aeri. Analistes esmolats asseguren, fins i tot, que el vostre principal interès sempre heu estat vós mateix. Caram. Personalment, mestre Duran, us veig poc convençut i força desorientat en aquesta nova situació que tots vivim. No em faria res que hagueu viscut tan bé de la política si, quan arribi el moment, esteu disposat a fer un pas endavant en favor del vostre país. Sense vacil·lar, eh?

Joan Torres i Nalda

Autor: Damià Torres Latorre