Diàleg sí, referèndum també

Publicat per Joan en April 25th, 2013 en Articles d'interés

Sectors catalans propers als nuclis de poder econòmic, polític i mediàtic reclamen sensatesa i entesa i tornen a apel·lar al diàleg amb Espanya. Com sempre, el problema no és el diàleg sinó les condicions que possibilitin un diàleg veritable. El PSC o Duran i Lleida, sensibles al diàleg, han reclamat per exemple que el dret a decidir es mantingui dins el marc de la legalitat espanyola. Això equivaldria a jugar la partida sobiranista amb cartes marcades: la legalitat espanyola impossibilita un diàleg obert i neutralitza, per tant, la part catalana. Seria una pura i simple renúncia política. Altres veus aconsellen fer pedagogia a les Espanyes (encara més?) i també circulen expressions com tercera via o reforma constitucional, unes propostes, aquestes, perfectament discutibles en un marc de diàleg imparcial i sense restriccions. Sovint, però, aquestes fórmules pretenen diluir el sobiranisme independentista. Primera conclusió: si el diàleg polític no ens ha de garantir un marc de simetria i igualtat entre les parts serà només una trampa, un engany.

Recordem, però, que el govern d’Artur Mas té el compromís electoral de convocar una consulta sobiranista en la present legislatura. Complirà aquest compromís? Formulem la pregunta de forma més concreta i punyent: Podria el govern català convocar la consulta en el marc de la legalitat espanyola? La resposta, constitucional, és afirmativa. Podria fer-ho. Caldria, simplement, que el govern espanyol volgués delegar en la Generalitat la responsabilitat de la consulta. Com ha fet, per exemple, amb caràcter extraordinari, el govern britànic amb el Parlament d’Escòcia. És qüestió només de voluntat política. O de manca de voluntat política, en els cas d’Espanya, després que el fiscal general de Catalunya fos convidat a dimitir per haver plantejat públicament aquesta possibilitat. Diàleg?

Per què els catalans hauríem d’autoimposar-nos, doncs, l’obligació de procedir segons la legalitat espanyola? Una cosa és que tinguem l’obligació d’intentar-ho, això sí. Però si és un requisit que òbviament no depèn de nosaltres, què farem si se’ns nega aquesta possibilitat? Restar de braços plegats? Oblidar-nos del dret a decidir? Oblidar-nos també dels motius pels quals volem i necessitem exercir-lo? El que hi ha en joc és massa important: res més que la supervivència de la nostra cultura, de la nostra economia i del nostre poble… Com hi podríem renunciar? Arribem, així, a una segona conclusió: haurem de trobar la manera, democràtica, d’exercir el nostre dret a decidir. Dins la legalitat espanyola, si així ho volen, o fora d’aquesta si no ens deixen altre remei. Generalitat i ajuntaments tenen capacitat logística suficient per organitzar una consulta. Seria un risc, comparativament petit, que el govern català hauria d’assumir, amb el suport d’una àmplia i tranquil·la majoria social, per tal d’assolir un guany infinitament més gran: una Catalunya lliure.