Alguns espanyols amics

Tots els catalans, la immensa majoria si més no, som del tot conscients que l’aposta per un estat propi, que volem tan independent i lliure com tots els altres que són actualment presents al món, no va dirigida ni contra els espanyols en general, ni tampoc contra la llengua, la cultura o la idiosincràsia del poble espanyol.  Convé que ho reiterem, un cop i un altre, tantes vegades com sigui necessari. Com també convé explicar i deixar ben clares, un cop més, les nostres raons. Raons que, per començar, tenen a veure  amb el capteniment de l’Estat espanyol envers Catalunya i els catalans i amb la nostra pròpia dignitat com a nació diferenciada. Que tenen molt a veure, també, amb  una concepció exclusivista i obsoleta de l’Estat per part de la seva classe dirigent, política i econòmica, que se’n vol assegurar el control permanent i és, per tant, visceralment contrària a la diversitat cultural, lingüística i nacional del conjunt dels pobles i territoris de l’Estat. I que encara tenen a veure, sobretot, amb la prolongada fatiga i el profund desengany causats per tantíssims anys de conflictivitat permanent -econòmica, política i lingüísticocultural- en la  llarga convivència entre Catalunya i Espanya. La majoria de catalans hem arribat a la conclusió que no ens cal mantenir una relació tan insatisfactòria i humiliant. Menys encara  quan la maduresa i el desenvolupament de la societat catalana fan possible un futur independent que garanteixi la normalitat nacional i cultural de Catalunya i un major benestar econòmic i social. Aquestes són les motivacions reals i profundes l’aposta sobiranista.
El “desafiament” català, com l’anomenen a Madrid, qüestiona el funcionament de l’Estat i accentua el seu fracàs, cada cop més evident: constitució escleròtica, monarquia desgastada, poder judicial i TC polititzats i desprestigiats,  partits minats per grans escàndols de corrupció, mitjans informatius sectaris, desnonaments diaris i un atur desbocat. Crida, per tant, poderosament l’atenció que siguin merament testimonials les mostres de suport que els catalans rebem d’aquells que són encara els nostres teòrics compatriotes. Resulta especialment significatiu el silenci clamorós de pensadors i intel•lectuals espanyols. On redimonis són? No tenen res a dir? El debat seriós sembla tenir lloc només a Catalunya i  les úniques veus que ens arriben de Madrid són desqualificacions arrogants o cantarelles legalistes. Cap argument sòlid, cap raó de pes. La inconsistència de l’unionisme espanyolista resulta alarmant.
Malgrat tot, no estem sols. Cal agrair, per exemple, als diputats d’Izquierda Unida que no hagin votat mai al Congrés en contra del nostre dret a decidir. Més encara: la major part dels delegats presents a la darrera conferència d’IU, celebrada a Madrid, no van voler supeditar la consulta  catalana al permís del govern espanyol. Cal valorar aquesta digna actitud per part de l’únic partit espanyol que, malgrat defensar un estat federal, no nega a Catalunya el seu dret a decidir. Hi ha hagut també honrosos casos individuals, com el del cineasta David Trueba o el periodista Iñaki Gabilondo, que ens han mostrat públicament el seu respecte. Com així han fet també alguns experts constitucionalistes i professors de Dret. A tots ells, espanyols amics, moltes gràcies.

© 2023 Projecte Basset | La figura del General Joan Baptista Basset als pobles de la Mediterrània.