Tricentenari a la Seu Vella, primer acte

Publicat per Joan en January 16th, 2014 en Articles d'interés

La commemoració del Tricentenari (1714-2014) amb l’acte inaugural a la Seu Vella de Lleida, el passat dia 11 de gener, no podia començar millor ni de manera més digna. A diferència dels espanyols, que celebren les seves festes pàtries amb desfilades militars, tribuna d’honor i amb velades amenaces als rebels perifèrics que ens hi mostrem del tot indiferents, la vella catedral acollí un acte ple de sobrietat i rigor, carregat de simbolisme històric, amb esplèndides mostres de literatura, música i d’elegància en el discurs polític. Tota una lliçó, impecable, de democràcia i de bon fer. Que a més relligava, amb gran sentit històric, el passat, el present i el futur de la nació catalana. L’arrencada del Tricentenari ha estat, crec, un triple encert. Primer pel contingut i les formes. Segon, per la tria immillorable del lloc atès que Lleida, capital catalana de ponent, fou la primera ciutat que sucumbí, no sense lluita, a l’invasor borbònic. I un altre encert, encara, va ser la magnífica retransmissió, completa i en directe, que TV3 ens oferí de l’acte. Els catalans hem iniciat de forma brillant aquest 2014 en què volem recuperar la nostra llibertat nacional. I el culminarem amb èxit, sens dubte, si som capaços de mantenir, en tot moment, el mateix rigor democràtic i les bones formes.

Qui hagi contemplat mai la Seu Vella de Lleida, una magnífica construcció monumental del romànic tardà, haurà pogut comprovar que la vella catedral només conserva alguns vestigis del seu esplendorós passat: l’alta torre octogonal, la porta dels Apòstols i la dels Fillols, la immensitat del seu interior despullat i, sobretot, els magnífics finestrals del claustre que fan de mirador sobre el Segre la part vella de la ciutat. Una meravella, sí. Però la visita desperta uns sentiments contradictoris d’admiració i alhora de pèrdua dolorosa. Com va poder passar, us demaneu, de tenir tanta magnificència a un estat encara ben evident de deteriorament i postració? La resposta, si bé difícil de creure, ho explica tot i no deixa ningú indiferent. Allò que abans de la Guerra de Successió era una joia arquitectònica i un símbol emblemàtic, un cop vençuda i ocupada la ciutat va ser convertit, de forma deliberada, en símbol permanent d’escarni i humiliació. Amb l’ocupació borbònica la Seu va ser profanada i saquejada i el noble edifici, despullat dels seus tresors, destinat a caserna militar de les tropes ocupants. La nau central, convertida en quadra de cavalls. Un usos que es mantindrien fins ben entrat el segle XX. No va ser fins el 1948 que la ciutat, que ja disposava d’una altra catedral en un nou emplaçament, no va poder recuperar la seva ruïnosa Seu vella i el turó on encara es dreça, alterosa, que de nou havien estat ocupats ara per les tropes franquistes.

La història de la Seu Vella de Lleida és un clar testimoni del tracte que Catalunya i els catalans hem rebut des que fórem incorporats a Espanya per la força de les armes. El seu estat mig ruïnós demostra que Espanya és un estat ocupant i espoliador. Només un estat propi, un estat català, vetllarà pels nostres drets i llibertats i per les nostres coses. Per les nostres empreses i la nostra economia. Per la nostra llengua i cultura. Pel nostre futur i el dels nostres fills.