Si estirem fort podem votar

Ja hem vist la podrida estaca on estem tots lligats. Divendres de la setmana passada, amb la campanya de la consulta aturada perquè el TC n’havia decretat la suspensió a tota velocitat, va tenir lloc al Palau de la Generalitat una reunió maratoniana (set hores!) d’alt nivell: els líders del bloc sobiranista havien de trobar la manera de desbrossar el camí per garantir que el 9N anirem a votar. Tots, i especialment els mitjans informatius, vam estar tot el dia pendents del resultat. En una insòlita roda de premsa conjunta, acabada la reunió, un somrient Artur Mas deia: “Anirem endavant amb la consulta i ho farem junts”. Quan un periodista insinuà que el TC podria entendre aquesta decisió com un acte de desobediència, ràpidament se m’acudí, des del sofà de casa, una resposta: “Perdoni, però el TC no pot entendre què passa a Catalunya i no en vol saber res. Només entén les ordres que rep del Govern espanyol”. L’endemà, dissabte, més de 800 alcaldes i alcaldesses, arribats de tot Catalunya per mostrar al president Mas el suport dels seus municipis a la consulta, s’aplegaren a l’escala i la galeria gòtiques del mateix Palau en un acte històric i solemne, de gran significació política. Els entrebancs de Madrid, per tant, tindran sols un efecte sobre la consulta: una participació més alta i més vots encara a favor del doble sí. Gràcies, senyors.
Uns entrebancs, però, que poden desviar la nostra atenció del veritable debat, molt més important, sobre la independència i sobre el país, nou i millor, que volem construir. En aquest debat, per cert, podem deixar de banda el tema, ja superat, de la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. Reconeguts experts internacionals i de casa nostra la donen per descomptada, incloent-hi una millora en el cobrament de les pensions. No és pas una qüestió, doncs, que ens hagi de tenir amoïnats. Però hauríem de fer-nos almenys dues grans preguntes sobre el nou país que volem. Primera: Quin grau de cohesió social ha de tenir? Segona: Quin serà el model competitiu del nostre país en el context econòmic internacional? Per respondre-les ens podríem fixar en els països més avançats d’Europa, especialment en els que tenen una capacitat econòmica i un volum de població semblants, però sense oblidar mai que partim de realitats diferents.
Un aspecte clau serà, per exemple, l’adopció d’un sistema social i econòmic inclusiu, condició del tot imprescindible si volem una societat equànime, més justa i amb menys diferències socials. Caldrà també que el nou país es doti d’un sistema de representació institucional de gran qualitat democràtica, amb separació real de poders i sistemes de control polític eficaços que garanteixin la transparència, la rendició de comptes i la persecució efectiva de la corrupció i la mentida en la vida pública. Sindicats, empresaris i parlament hauran de consensuar, a més, un model econòmic basat en un teixit productiu d’alt valor afegit, amb treballadors més ben qualificats i salaris més alts, europeus. La independència no és garantia d’èxit, però ens permetrà introduir canvis molt importants. Si estirem tots, ella caurà.
No hi ha comentaris