Poema a Lluís Companys

L’execució del president Lluís Companys al castell de Montjuïc de Barcelona el 15 d’octubre de 1940, a mans d’un escamot militar franquista, assenyala un abans i un després en la història contemporània dels catalans. La seva mort convertí Companys en símbol de lluita contra un règim dictatorial que perpetrà, no tan sols contra Catalunya, un genocidi cultural i nacional. Com testimonia una de les seves cartes, el propi Companys era conscient que la seva execució esdevindria un ignominiós crim d’estat.

Tres quarts de segle més tard, la seva és encara una figura emblemàtica que atrau estudiosos i historiadors d’arreu. Avui a Catalunya, i en altres llocs del món, Lluís Companys dóna nom a carrers, places, monuments i edificis o instal·lacions diverses. És una denúncia contra la barbàrie i un homenatge al president que morí per Catalunya. L’únic cas a tot el món d’un president de govern republicà, escollit democràticament, que ha estat ser executat pel feixisme. Un crim, per cert. que no ha obtingut encara cap reparació ni disculpa per part de les autoritats espanyoles.

La intenció d’aquest POEMA A LLUÍS COMPANYS, composició musical per a orquestra de cambra, no és altra que la d’homenatjar i reivindicar encara, en aquest moment històric que viu Catalunya, la figura del seu president màrtir. Així ho entenen els seus autors, el mestre Vicenç-Salvador Torres Guerola i el seu fill, també músic, Damià Torres Latorre que, juntament amb l’escriptor Josep Usó Manyanós, no han estat només els creadors de la música i el text de l’obra sinó que són els impulsors, també, d’aquesta iniciativa. No per casualitat tots tres són, a més, membres destacats del Col·lectiu Basset, compromès amb la nostra memòria històrica i el nostre alliberament nacional i social. El web projectebasset.cat incorpora el monòleg i totes les peces musicals dedicades a Companys.

Resum biogràfic de Companys

Lluís Companys i Jover (1882 El Tarrós, comarca de l’Urgell – 1940 Barcelona) era el segon de deu germans. Els Jover provenien de la petita aristocràcia rural i ostentaven la baronia del Tarrós, títol al qual renunciaren tots els germans. El jove Companys estudià Dret a la Universitat de Barcelona on va fer amistat amb Francesc Layret i els dos optarien pel republicanisme, el catalanisme d’esquerres i el sindicalisme. Companys, que començà exercint d’advocat al costat del seu oncle Sebastià, prompte es convertí, com Francesc Layret, advocat laboralista al servei del proletariat obrer i camperol.

En paral·lel a la feina d’advocat, Companys començà a escriure en diaris republicans. Amb Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Josep Mestres, fundà el Partit Republicà Català (1917). Dirigí La Lucha, òrgan del nou partit, i en representació d’aquest fou escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona. El 1920 patí, per ordre de Martínez Anido, governador de Barcelona, el seu primer arrest amb una trentena més de sindicalistes, entre ells Salvador Seguí i Martí Barrera, que foren traslladats al penal de Maó. Francesc Layret es disposava a assumir-ne la defensa quan fou assassinat per un pistoler al servei de les patronals. Un cop en llibertat, Companys resultà escollit diputat del PRC a les Corts espanyoles on ocupà l’escó del seu amic assassinat.

Als anys vint, durant la dictadura de Primo de Rivera, Companys es dedicà en cos i ànima a intentar resoldre el problema agrari català. Fou un dels fundadors del sindicat camperol Unió de Rabassaires. Prompte es convertiria en l’organització capdavantera de la pagesia, a la qual Companys dedicà gran part del seu temps com a polític, advocat, sindicalista, propagandista i periodista. Assumí la direcció de La Terra, el popular òrgan de la Unió.

Després d’un nou arrest (1930) per denunciar el maltractament a Macià, exiliat per la dictadura, participà en la Conferència de les Esquerres (1931) on diversos partits acordaren la seva integració en la nova Esquerra Republicana de Catalunya. Contra l’opinió de molts, Companys defensà que el partit, tot just nounat, havia de presentar-se a les eleccions municipals d’aquell any. El 14 d’abril ERC es convertí, així, en primera força política de Catalunya. Companys, entusiasmat, proclamà la República Catalana des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, acompanyat d’altres regidors d’ERC.

Durant la República Lluís Companys es convertí en el primer president del Parlament de Catalunya (1932). L’any següent Azaña l’incorporà al seu govern com a ministre de Marina. La mort sobtada de Francesc Macià, el dia de Nadal del 1933, obligà el Parlament català a designar un successor i Companys fou escollit per àmplia majoria.

Després d’impulsar la Llei de Contractes de Conreu, combatuda pels grans propietaris rurals i pel govern espanyol, vingueren els Fets d’Octubre de 1934. Aquella sublevació de la Generalitat contra la República espanyola, després que la dreta havia recuperat el poder a Madrid, acabà amb Companys i tot el seu govern a la presó. La proclamació l’Estat Català dins la República Federal dels pobles ibèrics tingué com a resposta la suspensió de la Generalitat. Fins el 1936, amb la victòria del Front Popular a les eleccions del febrer, no foren posats en llibertat i restituïts en els seu càrrecs.

Poc els durà l’alegria. Mesos més tard, una sublevació militar contra la República derivà en una llarga i cruenta guerra civil. Sufocat l’aixecament a Catalunya, el president Companys maldà per mantenir la unitat entre els sindicats i partits que li donaven suport. Però la guerra disparà les tensions i els enfrontaments entre les diferents faccions republicanes. La vida del propi Companys arribà a córrer perill, però no per això abandonà mai les seves obligacions. Ordenà evacuar, en canvi, unes cinc mil persones que sortiren en vaixells del port de Barcelona, en no poder-los garantir la seguretat per la seva dubtosa lleialtat a la República.

Davant la imminent caiguda de Barcelona (gener, 1939) es dirigí amb la seva família i els altres membres del govern cap a la frontera francesa, com desenes de milers de catalans. Detingut a França pels alemanys (1940) fou lliurat a Franco i interrogat a Madrid. Traslladat, finalment, al castell de Montjuïc fou sotmès a un consell de guerra sumaríssim, sense garanties processals, i sentenciat a mort. Morí afusellat la matinada d’un 15 d’octubre després de dir el seu darrer crit: “Per Catalunya!”.

Companys, en un discurs durant la guerra, ja havia proclamat: “Lluitem per Catalunya: al món hi ha molts homes que poden lluitar per altres causes nobles, però Catalunya només ens té a nosaltres”. Pel seu tràgic final, i per la dignitat amb què va assumir-lo, tindrà sempre reservat un destacat lloc d’honor en la història del seu país.

Estructura i descripció de l’obra

El POEMA A LLUÍS COMPANYS és una acurada creació artística, musical i literària, que els seus autors es proposaren situar a l’alçada del seu protagonista, motiu pel qual han aconseguit, al meu entendre, fer-la arribar ben amunt. Els entesos i el gran públic s’encarregaran, per descomptat, de jutjar-la. Però uns i altres, no en tinc cap dubte, en gaudiran amb gran delectança cosa que, en aquest cas, no és sinònim d’alegria. Perquè molt difícilment, crec, cap persona sensible podria evitar no sentir-se poc o molt afectada, commoguda o transportada, fins i tot, per sentiments tan dolorosament profunds. Crec que els seus tres autors aconsegueixen transmetre, amb gran pulcritud i encert formals, la forta càrrega emocional d’aquest POEMA A LLUÍS COMPANYS a través d’una delicada fraseologia musical i un esplèndid text literari.

L’obra consta de quatre peces o composicions musicals la durada de les quals oscil·la entre els més de cinc minuts i els dos minuts i mig. Juntes sumen un total de prop de 20 minuts d’una gran música que combina, sàviament, sobrietat i sensibilitat amb emotivitat i poder d’evocació. La duració total de l’obra, incloent-hi la part teatral, seria de 30 minuts cosa que la fa molt apta per a cobrir la meitat d’un espectacle.

A l’obra s’inclou, intercalat, un monòleg literari en forma de carta que Carme Ballester, segona esposa del president Lluís Companys, adreça des França al seu estimat marit, definitivament absent, algun temps d’haver tingut notícia de la seva mort. El monòleg, que porta per títol L’Estimada del President Companys, ens ofereix el text d’una carta que traspua enyorança i desig, amor i dolor, esperança i coratge:

http://projectebasset.cat/wp-content/uploads/2014/01/MON%C3%92LEG-COMPANYS.pdf

La primera de les quatre composicions musicals és una Obertura que, amb alguns accents dramàtics i un progressiu “crescendo” ens posa ràpidament en situació. De forma premonitòria, la música ens anuncia uns fets que parlen de força i valor, però també de solitud i derrota: http://preludipoemacompanys.blogspot.com.es/

La segueix Promenade, una peça de nom francès ben suggerent i, sobretot, amb una música que rememora, esplèndidament, una amable i plàcida passejada a l’aire lliure dels dos enamorats esposos, en algun indret de França, una tarda d’estiu per la campanya i fins la posta de sol: http://promenadecompanys.blogspot.com.es/

La tercera composició precedeix el monòleg i porta el títol, ben explícit, de Lament. És una peça de to elegíac i cadència suau, amb marcades oscil·lacions entre piano i forte, que expressa la desolació, la tristesa, la desemparança, la serenitat, el trencament interior, i el sentiment de pèrdua dels seus protagonistes. Un Lament musical que es repeteix, oportunament, després del monòleg: http://poemacompanys.blogspot.com.es/

La peça musical que tanca l’obra pren el títol d’una coneguda proclama del Companys més combatiu: Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer. Un lema que en l’actualitat torna a tenir plena vigència a Catalunya, però també a País Valencià i a les Illes on l’ofensiva espanyola contra la nostra llengua i la nostra cultura troba una resistència popular més gran i més activa que mai. Aquí la música, mesurada i subtil, recorda el naixement de l’albada mentre la nit va quedant enrere i la claror d’un nou dia comença va guanyant cada cop més intensitat:

http://tornarempoemalluiscompanys.blogspot.com.es/2013/09/poema-lluis-companys-musica-de-damia.html

Els autors de l’obra

Com ja hem anticipat, els autors del POEMA A LLUÍS COMPANYS són tres: dos músics, pare i fill, veïns de la Ribera Alta valenciana, i un escriptor de Vila-real, ciutat de la Plana Baixa castellonenca. Aquest i els dos primers, després d’un encontre casual, es van fer bons amics i des de fa alguns anys col·laboren plegats dins el Col·lectiu Basset: http://projectebasset.cat/col-lectiu/

Tres de les quatre composicions musicals ( Obertura, Promenade i Lament ) són obra de Vicenç-Salvador Torres Guerola, músic nascut a Mallorca el 1965 i valencià d’adopció. Amb una llarga trajectòria com a activista social i cultural, és instrumentista de guitarra i també ha reunit, com a cantautor, una col·lecció de cançons de caire poètic i social. És també compositor d'obres de guitarra clàssica i de composicions per a música de cambra. Entre aquestes destaquen les onze composicions del Poema a Joan Baptista Basset, amb textos de Josep Usó, una obra destinada a recuperar de l’oblit la figura d’aquest general austriacista valencià i comandant en cap d’artilleria durant el setge de Barcelona de 1714. Amb aquesta idea al cap, va ser uns dels creadors i impulsors del Projecte Basset.

L’autor de la peça final Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer és el seu fill Damià Torres Latorre que, amb només setze anys, és a punt d’acabar el Grau Professional de piano. Del jove Damià n’ha parlat la premsa valenciana després que en repetides ocasions ha resultat guanyador de les Olimpíades Matemàtiques on concorren alumnes d’altes capacitats del País Valencià i d’arreu de l’Estat. Fins i tot ha participat, com a representant de l’Estat espanyol, en competicions internacionals de Química celebrades a Moscou i a La Paz. Els seus professors estan tan admirats del seu talent com per la seva natural modèstia. La peça de Damià Torres es pot considerar, per tant, la primera obra musical d’un geni encara adolescent que també s’apassiona, entre altres coses, per escriure novel·les. Col·labora amb el Projecte Basset en qualitat de tècnic informàtic.

Josep Usó i Manyanós, autor del monòleg L’Estimada del President Companys, és professor de Secundària. Ensenya Física i Química als seus alumnes i ha publicat llibres de text en aquestes matèries. Però és també un escriptor de reconeguda vàlua que amb els seus llibres de narracions curtes i les seves novel·les, ja en porta vuit de publicades, ha recollit diversos premis: Amor amarg (Universitat de Lleida, 2001), Civils i incivils (Andorra, 2004), La senda llarga (Vila d'Almassora, 2008), Fàtima i Cristina (Torrent, 2011) o Una història de llums i ombres (Vila de Puçol, 2012), per esmentar-ne només alguns. Ha escrit també els textos literaris i poètics que formen part del Poema a Joan Baptista Basset. Per escriure la seva carta del POEMA A LLUÍS COMPANYS trobà inspiració en la correspondència real que Companys i Carme Ballester, esposa del president, van intercanviar mentre aquest era empresonat a Montjuïc. D’aquesta manera, per exemple, Josep Usó fa dir a la dona: “En tot moment, estimat Lluís, has estat en el meu cor. Abans, quan no sabia res de tu i ara, quan ja sé que el teu cos estimat no tornarà de la mort… Però no t’han vençut. No ens han vençut”. Esplèndid, no trobeu?

Sobre el Col·lectiu Basset

Arribats ací, el lector amatent ja s’haurà adonat que POEMA A LLUíS COMPANYS no és la primera producció o creació cultural que surt del Col·lectiu Basset. Els ja mencionats tres autors són membres, com he dit, del seu nucli impulsor. La casualitat va voler, fa uns anys, que Josep Usó i Vicenç Torres es conegueren gràcies a les matemàtiques. Els dos tenen fills que destaquen en aquesta matèria i molts dissabtes els portaven a la universitat, a les sessions del programa Estalmat. Mentre feien temps, Torres va saber que Usó era escriptor i aquest s’oferí a col·laborar en un projecte que el primer tenia entre mans. Així va néixer el Poema a Joan Baptista Basset, primera gran obra d’un ambiciós equip, el Col·lectiu Basset, que vol relligar el nostre passat i el nostre futur: reivindica el general maulet i altres personatges de la nostra història i, alhora, fa seva la demanda del corredor mediterrani que ens ha de garantir, des de l’economia, el futur de la nostra nació.

Formen part també del nucli del Col·lectiu altres valencians: Carolina Latorre, tècnica de mitjans audiovisuals a la Facultat de Magisteri de València, és una reconeguda fotògrafa i guionista; Alejandro Castillo, nascut a Cuba, és dissenyador industrial i especialista en aplicacions web; Empar Olmos és llicenciada en Ciències Polítiques i relacions internacionals; i Alejandro Miralles, doctor i professor de Matemàtiques a la Universitat Jaume I de Castelló. El seu activisme a Internet i una xarxa d’amics i col·laboradors, escampats per diferents punts dels Països Catalans, fan que la feina del Col·lectiu Basset pugui abastar tot l’àmbit nacional.

En aquesta mateixa línia, Carolina Latorre i Vicenç Torres són autors del documental Latorre, un DVD distribuït el 2008 per la revista Aljannat, dedicats, un i l’altra, al pare de Carola, Ismael Latorre Mendoza, fotògraf professional, reconegut com a gran documentalista de la comarca de la Ribera. Vicenç Torres també és autor d’un elaborat estudi, molt ben documentat, sobre Justiniano Latorre Rubio, pare d’Ismael i avi de Carola, que publicarà la mateixa revista; parla de la biografia d’aquest home d’esquerres i sastre d’ofici que es va fer popular, sobretot, com a músic i compositor. Tot indica que els impulsors del Col·lectiu Basset s’han proposat actuar tenint sempre molt present allò que canta Raimon: “Qui perd els orígens, perd identitat”.

Joan

Autor:

Joan Torres Nalda

No hi ha comentaris

Deixi una contestació