Més que paraules d’amor

Alguns dels moments més vergonyants viscuts al Congreso de los Diputados, el passat 8 d’abril, foren els que Rajoy i Alfonso Alonso, en nom del PP, i el líder del PSOE, Pérez Rubalcaba, destinaren a declarar-nos l’amor que els seus respectius partits senten per Catalunya i els catalans. Als primers se’ls va notar que ho deien a contracor, amb la boca petita. El segon hi posà una mica més d’entusiasme sense resultar, però, gaire més convincent. Van ser unes declaracions d’amor no demanades per ningú, prou insòlites. Ens estimen tant, venien a dir, que per això no poden respectar la nostra voluntat ni pensen autoritzar cap referèndum a Catalunya. Homes durs, avesats a la política, en cap moment no es ruboritzaren gens, cosa que diu molt (o molt poc) al seu favor. L’únic partit espanyol a l’alçada de les circumstàncies va ser, un altra vegada, Izquierda Unida. No els va caldre cap declaració d’amor. El seu líder, Cayo Lara, va deixar que fos el català Joan Coscubiela qui pugés a la tribuna a defensar, en nom d’IU, el seu vot favorable a la consulta. El contrast no podia ser més contundent i alliçonador. Enhorabona. Tot i que en una eventual consulta IU votaria a favor d’un estat federal, i en contra de la independència, això no resta valor a la seva digníssima actitud democràtica. Tot el contrari. Moltes gràcies.

En favor de la unitat d’Espanya, Rubalcaba també va fer servir el tronat argument dels 500 anys que espanyols i catalans portaríem vivint junts. És un argument molt discutible. Primer perquè remet als Reis Catòlics i a la unió dinàstica entre Castella i Aragó (1474), un fet que, segons alguns, hauria donat origen a l’actual Espanya cosa que no és històricament certa. I, segon, perquè no és el mateix viure junts que ben avinguts. Un gran poeta del Segle d’Or espanyol, Francisco de Quevedo, ho expressà d’aquesta manera: “En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra”. És prou clar que es tracta d’una sublim declaració d’amor d’allò més poètica, no? En aquests 500 anys, començant pel famós Comte-Duc de Olivares i continuant per Felip V, primer rei Borbó, i més tard pel general Franco, els espanyols ens han fet la guerra amb un entusiasme tan gran que només es pot explicar, òbviament, per la seva desmesurada estimació als catalans. L’anomenat dèficit o espoli fiscal vindria a ser, per descomptat, una nova manifestació d’amor, més actual i moderna. Tan inestimable, per cert, que serien incapaços de tenir-lo mai prou ben calculat. Així són les coses de l’amor.

Durant 500 anys els catalans hem pogut comprovar, en efecte, com ens han estimat les monarquies i les repúbliques espanyoles, diversos dictadors militars i també la insuficient democràcia actual. I hem arribat, finalment, a una conclusió molt majoritària: així no podem continuar. Volem canviar estimació per respecte. Fa poc, per cert, s’han presentat un total de quaranta denúncies al Parlament Europeu per vexacions, cops, insults, amenaces i coaccions patides (només en els darrers deu anys!) per ciutadans catalanoparlants que s’havien adreçat en català a agents de la policia espanyola o de la guàrdia civil. Com poden passar encara estes coses en una suposada democràcia? Voleu dir que són necessàries tantes mostres d’estimació?

Joan

Autor:

Joan Torres Nalda

No hi ha comentaris

Deixi una contestació