Ells tenen el rei, nosaltres l’as

De “gran maniobra en marxa” qualificava l’amic Vicent Partal -analista de l’actualitat política i director de Vilaweb, prestigiós informatiu digital en català- el ràpid relleu monàrquic que s’ha produït a Espanya.
 
Altres comentaristes han fet servir aquella expressió popular que parla de “treure el santcristo gros”. Però, per què ara? Després que Rajoy no ha parat fins ara de llençar pilotes fora, ara -afirma Partal- “l’Estat ja sap que el 9N hi haurà referèndum, que el sí-sí guanyarà i, cosa encara pitjor per a ells, sap que la comunitat internacional acceptarà el nou estat, resultat inevitable d’un procés democràtic”. I continua dient que per intentar aturar això ja no valen pactes menors o petites reformes. Segons Partal “la història, en majúscules, només es pot combatre amb més història, en majúscules, i això és el que intenta Espanya amb aquesta gran operació”-publicitària, podríem afegir nosaltres.
 
Era lògic i previsible que, vist el nou panorama polític que dibuixen els resultats de les europees, els poders de l’Estat havien de reaccionar amb un gran cop d’efecte i aquí el tenim. Crida l’atenció, per cert, que alguns dies abans de l’anunci del relleu reial el jutge Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència de Barcelona, publiqués també a Vilaweb (www.vilaweb.cat) un article on explicava la seua visita al Consell General del Poder Judicial després que el propi jutge, soci molt actiu de l’ANC, hagués reconegut en una entrevista de ràdio que ha estat treballant en un primer esborrany de la futura constitució catalana.
 
Es veu que a Vidal li demanaren, de forma insistent, si una Catalunya sobirana acceptaria tenir el mateix monarca que Espanya. Curiós, no? “Ara ja sabem -comenta Partal- que no pensaven en Joan Carles, massa envellit i desprestigiat, per dur a terme una maniobra com aquesta”. Ens han presentat l’abdicació reial com una decisió molt meditada i presa fa temps, el gener passat. 
 
Però no ha pogut amagar la precipitació amb què s’han vist obligats a actuar: ni tan sols tenien a punt la llei orgànica que havia de regular el relleu monàrquic i han hagut de tramitar-la i aprovar-la amb urgència. Per què tanta pressa? D’una banda, calia garantir que PP i PSOE, abans no plegui Rubalcaba, aprovessin la jugada a les Corts, com així han fet, al costat d’UPyD. Per altra banda, només des de la Corona, màxima institució de l’Estat, es podrien fer alguns gestos o propostes a Catalunya sense esvalotar gaire l’electorat del PP. Han decidit, per tant, que era el moment de jugar la carta del rei.
 
Veurem però si, amb el nou rei, Espanya és capaç d’anar més enllà de la seva habitual i repetitiva resposta als catalans: “Ni consulta, ni negociació, ni res de res”. Recuperaran ara la tercera via, somiada per Duran Lleida i alguns altres, per dotar-la d’algun contingut real, digne de consideració? Seran prou audaços i es despenjaran amb una fórmula britànica del tipus “dos estats, un rei”? Tranquils. Parlem d’Espanya, un estat malalt d’unitarisme nacionalista i amb escassa imaginació política. És de preveure que mouran alguna fitxa, però no hem d’estar ni preocupats ni nerviosos. 
 
L’abdicació de Joan Carles també és un senyal clar del que la unitat del moviment independentista pot aconseguir. El president Mas, malgrat el canvi de rei, ja va deixar ben clar, de forma prou solemne, en la seva declaració institucional, que el procés sobiranista continuarà endavant i també ha dit que la consulta i el respecte a la voluntat democràtica dels catalans són del tot irrenunciables. La carta decisiva, en aquesta partida, és i serà la voluntat majoritària dels catalans.
Joan

Autor:

Joan Torres Nalda

No hi ha comentaris

Deixi una contestació