Democràcia Corrompuda

Publicat per Joan en February 8th, 2013 en Articles d'interés

Durant dècades de suposada democràcia espanyola, i fins no fa gaire, hem vingut escoltant per boca dels successius presidents espanyols coses com aquesta: “Hoy la banda terrorista ETA ha vuelto a matar. Que sepan los españoles que este vil asesinato, este crimen infame, no quedará sin castigo. El gobierno y las fuerzas de seguridad del Estado nos mantendremos firmes en la lucha contra el terrorismo hasta el cese total de la violencia”. Tots recordem aquestes frases, o altres de molt semblants, dites pels Suárez, González, Aznar i Zapatero, o pels seus respectius ministres d’Interior. Sovint, després d’un atemptat terrorista, també hi solien afegir crides d’aquest estil: “El terrorismo no tiene sentido alguno en una democracia donde todas las ideas políticas tienen cabida y son defensables. Cualquier reivindicación política puede y debe ser planteada de forma pacífica, a través del diálogo. Las urnas deben reemplazar las armas. Esta es la grandeza de la democracia…” De segur que tots recordem les crides reiterades dels presidents espanyols de torn en aquesta línea. També les de molts altres polítics que feien bé d’insistir en aquesta mateixa bona direcció. La qüestió, però, era, i és encara avui, si ja eren prou sincers quan les feien.

El temps, diuen, posa en evidència tots els mentiders i ara, quan les circumstàncies a Espanya són unes altres, resulta que el discurs del govern espanyol i del president Rajoy ha canviat radicalment. D’una banda, ETA va aturar les seves accions terroristes després d’un anunci formal, avalat per observadors internacionals, de posar punt final a la violència. Però la cacera policial per detenir presumptes etarres és manté ben activa i el líder abertzale Arnaldo Otegui, principal artífex del canvi, continua entre reixes. D’altra banda, després que el Tribunal Constitucional espanyol, a proposta del PP i amb el vistiplau del PSOE, va condemnar definitivament al fracàs l’encaix entre Catalunya i Espanya que el nou Estatut d’autonomia encara hauria fet possible, i quan els catalans i el seu Parlament es mostren ara favorables, més que mai, a aconseguir per via democràtica un Estat propi, què ens trobem? Un govern espanyol que pretén tancar-nos totes les portes i totes les aixetes. És aquesta la grandesa de la democràcia espanyola? No deien que qualsevol reivindicació política tenia cabuda per via pacífica i democràtica? O tot això només eren mentides i romanços dels governs espanyols? Per què s’emboliquen ara amb la constitucionalitat i la legalitat i es giren d’esquena al clam democràtic, pacífic, dels catalans? La conclusió és prou evident: només ens donaven peixet, tot eren mentides.

Si amb tot això no en féssim prou, altres fets que estan passant o que surten ara a la llum, ens revelen tota la magnitud de les misèries polítiques d’aquesta democràcia tramposa i d’aquest país fracassat i sota sospita que anomenem Espanya. Algú, encertadament, ja ha qualificat de fet criminal la gran vergonya dels desnonaments que tenen lloc aquests dies, en gran nombre, a tot el territori estatal. De tots són coneguts els noms de personatges que s’han lucrat amb la privatització de grans empreses estatals, un exemple clar d’amiguisme i cinisme polítics. Hem vist com, amb els rescats bancaris derivats de la crisi financera, es deixava de banda qualsevol possible responsabilitat penal dels seus gestors i directius. Nous i recurrents escàndols per casos de corrupció no paren d’esquitxar tots els nivells de l’administració, des dels poders centrals de l’Estat i dels grans partits als àmbits territorials autonòmic i local, i fins la mateixa casa reial. Les retallades, mentrestant, continuen afectant els serveis públics essencials. Són ja molts anys de mentides i de profunda misèria política.

Però no tot està perdut. Als catalans -i cada dia en són més els que així ho veuen- ens resta encara una gran i única esperança: aconseguir, amb decisió i fermesa col·lectives, un Estat propi, una democràcia nova, per construir sense ressentiments un país més nostre, més just i més digne, amb noves maneres de fer. Un país, en definitiva, molt més engrescador. I el millor del cas és que són les organitzacions de la societat civil, els sectors més conscienciats del poble, els qui primer s’han posat a estirar del carro. Ens en sortirem.