Consulta directa, pregunta clara

Qüestionar ara la consulta és intentar evitar-la o retardar-la. Com molts altres, crec que cal fer-la quan està previst. Ho advertí ja des del primer moment, tot seriós, el president Mas al Parlament: es farà sí o sí. De forma acordada amb l’Estat implicaria que aquest n’accepta els resultats i no sembla, ara mateix, gaire probable. També la pot organitzar directament la Generalitat, pel seu compte, amb el màxim rigor. Amb totes les garanties democràtiques exigibles i amb observadors internacionals. Els resultats, si està ben feta, seran acceptats tant pels catalans com per la comunitat internacional. Ni tan sols així podem descartar que l’Estat no intenti impedir-la. Saben, però, que això se’ls pot girar en contra: acudir a les urnes, en democràcia, és la cosa més normal i sensata. Que facin. Avui la responsabilitat sobre el futur d’una nació ja no la tenen uns pocs privilegiats (polítics, intel•lectuals, militars o grans empresaris) sinó que recau sobre el conjunt de la seva ciutadania. Per una via democràtica o altra, els catalans decidirem.
Mentre el calendari avança, és lògic que cada cop hi hagi més curiositat, nervis o expectació per saber com serà la pregunta que cal fixar, per acord del Parlament,  abans de final d’any. No sembla fàcil vista la gran distància, confirmada per les enquestes, que separa la majoria social i alguns grups polítics. Tenim partits,  incòmodes en aquesta situació, que només actuen, es mouen i pressionen seguint el seu propi interès partidista. Com era  previsible. Altres, en canvi, han entès la magnitud del canvi sociopolític que ha fet Catalunya i aposten clarament per una pregunta, una sola, que reuneixi tres requisits imprescindibles: claredat, brevetat i neutralitat. La qüestió és, en essència, una sola: si volem o no continuar dins Espanya, si ens cal o no un estat propi. La pregunta, doncs, cal plantejar-la, com a Escòcia, de forma breu, clara i neutra: Voleu que Catalunya sigui un nou estat independent? Una cosa així, sense ambigüitats ni complicacions que podrien induir a confusió. Quant a la resposta, caldria seguir l’exemple dels tretze darrers països on s’han fet referèndums semblants. La resposta era, en tots els casos, sí o no. No calen gaire invents, doncs. Plantegem una pregunta com les que ja s’han fet en altres llocs: breu, directa i entenedora.
Aquest plantejament net, cartesià, es veu que no acontenta prou els qui apostarien per una suposada tercera via: continuar dins Espanya per establir-hi, però, una relació radicalment nova i federal, absolutament respectuosa i equitativa. Bé, als que així s’expressen, de bona fe, hem de fer-los una pregunta: segur que un pacte així pot interessar als qui es consideren, des de sempre, els amos i forjadors d’Espanya? La tercera via sols tindria sentit o credibilitat si ens l’oferissin ells i de bon grat. Cosa del tot impensable. Si som independents, en canvi, ens relacionarem amb Espanya des del respecte i l’interès mutu. I tots hi guanyarem. 
Joan Torres i Nalda.

 

Joan

Autor:

Joan Torres Nalda

No hi ha comentaris

Deixi una contestació